1. • Dos fills d’un líder guerriller mexicà compleixen condemna des del 2001 acusats sense proves d’uns sabotatges
2. • Tots els càrrecs es van desmuntar al judici
Els germans Cerezo diuen que són "ostatges del Govern mexicà i de la justícia asteca". Tres dels fills del líder de l’Exèrcit Popular Revolucionari (EPR) mexicà, Francisco Cerezo, van ser detinguts el mes d’agost de l’any 2001, acusats de posar petards davant de bancs, condemnats i empresonats en presons d’alta seguretat. Un va ser exonerat, però els altres dos segueixen a la presó. El cas torna a estar d’actualitat per les noves accions armades de la guerrilla de l’EPR, que amb els seus sabotatges de gasoductes mitjançant explosius s’ha convertit en la gran preocupació sobre seguretat del Govern mexicà. Aquesta guerrilla exigeix que reaparegui un altre dels seus dirigents, un oncle dels germans Cerezo, presumptament desaparegut després de ser detingut.
Els petards van esclatar de nit a les portes de diverses sucursals del Banamex. Era el primer cas per a un fiscal general que acabaria la seva carrera en el cas del desaforament de l’alcalde de Mèxic. Els culpables van ser detinguts al cap de molt pocs dies: tres germans estudiants universitaris i un indígena. El petit va ser alliberat l’any 2005 enmig de la pressió popular, però els altres van seguir en penals d’alta seguretat, on se’ls va arribar a acusar de ser còmplices dels caps del narcotràfic.
Moltes arbitrarietats
El delicte d’Antonio, Héctor i Alejandro, víctimes d’un cas aberrant ple d’arbitrarietats, és dir-se Cerezo. Els seus pares, el professor Francisco Cerezo i la seva dona, Emilia Contreras, antics lluitadors socials, viuen en la clandestinitat des que el Govern els va assenyalar com a dirigents de l’EPR, la guerrilla de la Sierra Madre. Els localitzables fills, estudiants d’entre 18 i 23 anys, van ser les víctimes propiciatòries. Les acusacions d’"atacs, terrorisme i possessió d’explosius i armes" anirien caient, però no la de "delinqüència organitzada".
La vida que seguien els joves, entre la universitat, la muntanya i l’esport, no es va truncar del tot amb les tortures, els càrrecs i la presó. Estudien sociologia, economia, filosofia; escriuen, dibuixen, pinten i fan esport al pati. Fins que els traslladen a allunyats penals sota l’acusació oficial d’"organitzar" amb els capos del narcotràfic una revolta carcerària que va acabar amb la intervenció de l’Exèrcit. Com diu l’analista Miguel Granados, és "contrari a tota lògica que dos universitaris de vint anys manipulessin els bregats caps dels càrtels de la droga".
Des del penal de Puente Grande, Héctor Cerezo va escriure: "Si el Govern creu que separant-nos físicament deixarem de pensar críticament, de denunciar les violacions dels drets humans i de continuar lluitant per un Mèxic més just, lliure i democràtic, s’emportarà un gran desengany". "La nostra responsabilitat és resistir el presidi amb dignitat", va assenyalar.
Presos de consciència
Des del penal de Matamoros, Antonio va escriure: "Tot el que hem fet per difondre el cas és per demostrar que no som delinqüents, sinó presos de consciència". El seu esport era recórrer caminant sense parar els 3,5 metres de la petita cel.la amb càmera. No sabia res de l’exterior, només podia escriure: "Som una cosa així com un trofeu per a les autoritats, ostatges amb què poden rescabalar el seu coratge i la seva frustració".
Tots dos són ara a la presó número 1, la de l’Altiplano, "fustigats i amenaçats sistemàticament", diuen. Des de la clandestinitat, la seva mare escriu als seus fills i denuncia: "Com Toño i Héctor, hi ha a Mèxic 500 lluitadors socials empresonats".
Francisco i Emiliana, els dos germans que es van salvar de la detenció, han organitzat un moviment de suport que ha anat creixent al carrer i també a la xarxa. Els comitès Cerezo s’han estès per tot el país, l’alliberat Alejandro és el protagonista de les trobades, i milers de mexicans han vist el documental Seguir siendo, en què el cineasta barceloní Emiliano Altuna reflecteix la injustícia.
A nivell judicial, la sentència va quedar en set anys. La resolució de l’empara directa, que van demanar el 2004 i només va permetre l’alliberament d’Alejandro —i l’any passat la de l’indígena Pablo Alvarado—, era l’última instància judicial a la qual podien recórrer per aconseguir la seva llibertat. Com han fet altres analistes, Miguel Granados opina que, a aquestes altures, els germans Cerezo "només poden aconseguir la llibertat en instàncies internacionals". I afegeix: "Se la mereixen".